Arribem a Lanzarote l’Ivan i jo el dimarts 14 de maig, 4 dies abans de la cursa. Ens posem a montar la bici i ja tinc el primer incident… trenco el manillar de carbono al posar els acoples!! Per sort, estava també amb nosaltres en Santi, que es coneix bé l’illa i anem a una botiga a intentar-lo reparar... al cap d’unes hores esta tot solventat!
L’endemà al matí anem a nedar una mica i fem uns 50km de bici, sembla que les sensacions no son massa bones i em quedo algo intranquil. Després per la tarda, arriben l’Albert i la Judit i en Jordi i la resta de components de Vilanova.
Dijous matí tornem a fer la mateixa rutina, i em trobo millor nedant, bé! Després rodem una mica en bici però no fem ni 15km, estàvem ja unes 36h de la cursa i no valia la pena gastar res d’energia.
El dia abans, el passem com podem, intentant descansar, fem el check in de tot el material i bici a boxes, i aprofitem que arribava la Miriam, x anar a fer la part dels miradors amb el cotxe, el mirador d’Haria i el del Rio, uns paratges espectaculars però a l’hora molt durs pel desnivell i el fort vent, no cal dir lo “cagadets” que vam arribar a l’hotel… jeje per la nit sopar rapid una pizza i ens apalanquem a veure la final del Atletico-Madrid, just abans d’anar a dormir. Ens queden unes 5-6h com a màxim per dormir i ja ens llevarem.
Arriba el día, ens llevem a les 5 del matí i esmorzem fort, a les 5.30 ens reunim tots a l’habitació de l’Albert i intentem no pensar massa en el que ens espera… és molt important no defallir mentalment en cap moment, i menys abans de començar, on realment per dintre estas super nervios, no tens ni idea de com et sentiras a partir de les 9-10h de cursa, i menys encara a partir de les 14-15h…
Passa tot molt ràpid i casi sense adonar-nos estem ja d’empeus sota la sortida de la natació, fa fred i plou. En aquell moment m’adono que m’he deixat un tap de l’orella i a mi sempre m’entra aigua… és igual, ara ja no puc fer-hi res, nedaré sense i espero no sortir amb mal d’orella. El pitjor despiste però del dia se l’emporta el Salva i el Sergio, que es van intercanviar sense adonar-se els neoprens!!
6.58.a.m … 2min per la sortida i encara no ha sortit el sol… ara si que ja està, no hi ha marxa enrere!! Sona la sirena i entrem tots corrent a l’aigua amb la música de "carros de fuego" de fons, un moment molt emocionant, a més, hi havia una grada alla mateix plena de gent. El moment de la sortida és sempre un moment espectacular!!
Un cop nedant, bones sensacions, l’aigua calmada i a una temperatura correcte, i anem avançant bé dins d’un grup gran, això sí, és el cop que mes osties he rebut nedant… fer una única sortida per 1.800 triatletes és lo que té…
Surto de la natació en 1h 19min, molt bé!! Fa un any sol vaig tardar per fer la meitat casi 50min!! Anem cap a la transició i em trobo el Jordi que s’ha equivocat de bossa... jeje no passa res ho solventa ràpid i comencem la bici plegats.
Els primers km de bici fa fred, anem mullats i encara plou a sobre... però el fet d’anar junts ens fa que poguem relaxar-nos mentalment i anar parlant per tal de intentar no pensar en lo que encara quedava.
Passem pel sud de l’illa on hi ha unes carreteres que bordejen uns penyasegats espectaculars, la veritat és que és un plaer per la vista el recorregut. Tot seguit cap al km 40, ens passa el Santi que havia tingut que parar 2 vegades a reparar una punxada!! Increible quanta mala sort en tanta poca estona!! Ens saludem i ens donem anims i el perdem en questió de metres… va com un avió…
Arribem poc després a Timanfaya, una carretera d’aquestes infinites plena de tobogans, on em sento que anem lents i decideixo (erroniament) pujar una mica el ritme, estava emocionat perqué m’estava trobant bé i vaig sobreestimar-me, 180km son molts…
Cap al km 80 en una zona de fort vent de cara, m’atrapa el masip de nou, jo havia pujat i baixat el ritme i ell que l’havia mantingut constant era al mateix lloc llavors. Decidim continuar una estona mes junts, llavors és ell qui marca el ritme.
En poc comença la primera de les dos grans pujades, la del mirador de Haria, que culmina al km 105 on hi ha un avituallament personal on m’havia deixat uns donuts. Era la 1 del migdia i portavem ja 4-5 hores de cursa i nomes haviem menjat barretes i gels… l’esmorzar aquell em torna la vida perqué havia arribat a dalt del mirador francament tocat, molt buit i amb una lleugera “pajara”.
Baixem una mica i pujem enseguida al Mirador del Rio, el punt mes espectacular del circuit. Val la pena fer la cursa només per passar per allà. A la baixada d’aquest mirador, cap al km 120 punxo roda, terrible no havia punxat roda en tot l’any i punxo el dia de la cursa!! Miro de repararla amb un esprai del decathlon per no tenir que canviar-la i res, al cap d’uns metres m’adono que segueix igual… torno a parar i em poso a canviar-la. Quan em disposo a inflar-la, veig que la manxa no funciona!! Havia revisat i ajustat la bici, rodes, freno, canvis TOT mil vegades però no havia provat que la manxa funciones!! Em començo a posar molt nerviós perqué portava ja molt de temps parat i a més no veía com solventar-ho… cap participant parava davant dels meus gestos desesperats amb els braços, i em resignava a esperar el cotxe del mecànic… que podía tardar hores… per sort, un participant anglés para i em pregunta que em passa!! Em deixa la manxa, inflem la roda i puc continuar!! Li dic “you save my life”!! No sabia res d’ell però li estava infinitament agraït!!
Continuo molt nerviós perqué havia perdut molt de temps (en 10h 30 havia d’haver arribat sinó estaría fora de la cursa i en portava casi 8h i em quedaven 60km) i a mes pensant que i si punxava de nou em tornaria a trobar tirat i depenent de la bona voluntat d’algun participant que s’arrisqui a ser desqualificat per ajudar-me… (l’ajuda externa esta prohibida, te les has d’apanyar tu sol).
Continuo molt fort i cap al km 140 m’agafen amagos de rampes a les dos cames… buf… començo a pensar que si apreto massa el que passará es que hipotecaré la marató, i no podré còrrer… decideixo relaxar-me i anar fent mes lent, amb molta cadència i inentant no forçar mes de cames fins a meta, almenys tenia el consol que era pràcticament tot baixada fins a meta i sense gaire esforç arribava bé dins del temps límit, suposant esclar que no patis cap altra incidencia mecánica.
Arribo a la transició amb 9.40h de cursa, bé! Em quedo molt tranquil!! Ara ja només depen de mi tot, faig la transició molt lent, intentant recuperar, m’assento per posar-me les bambes, faig 4 estiraments, bec una ampolla d’aigua amb magnesi per les rampes, em poso la gorra, crema solar i començo a trotar… “només queda una marató”
Els primers km em tornen la confiança perqué podía còrrer!! Era una de les meves pors veure com reaccionarien les cames després de 180km de bici, i estava corrent!! Fantàstic!!
Els primers 10km els faig a un ritme per sota de 6min/km i em planto al km15 en 1h 30 aprox, ara portava 11h 30 de cursa i “només” em quedaven uns 25km!! Tenia llavors marge suficient per acabar tranquil…
A partir de llavors, començo a alternar caminar amb còrrer, ja que si seguía corrent tenia por de que marejar-me, ja que feia hores que no podía menjar res, tenia l’estomag tancat i de tots els gels i barretes que duia al cinturó per la marató no me’n podía menjar ni un, sino vomitava…
Començava doncs una altra cursa, el resistir i aguantar fins al km42. Ja era igual la marca, no em venia d’1h si aconseguia ser finisher, és de les poques curses que fer un temps molt elevat ningú t’ho pot retreure, tens els mateixos reconeixements que la resta!!
Ens anem creuant amb tots els de Vilanova, en Santi camina també perqué s’ha lesionat al bessó dret, i em veu i em dona ànims, em diu que no em preocupi, que seré finisher, q tinc temps! També em vaig creuant varies vegades amb el Jordi, que em treu 1h ja, está fent una marató bonissima!!
Es fa de nit i seguim corrent, ara si que mentalment s’ha de ser dur perqué costa molt avançar i comença a fer fred, cada km sembla que en siguin 3… vaig parlant amb varis participants que van caminant amb mi i ens expliquem la vida…jeje total ens espera encara una llarga passejada fins a meta…
Començo per fi quan porto 14h de cursa l’última volta!! Només 10km que calculo al ritme que vaig que faré en 1h 30min, em fa moltissim mal la planta del peu dret i cada cop em costa mes inclús caminar… tinc una llaga enorme i els peus inflats… com es llògic, em fa mal tot ja, articulacions, cuádriceps, peus, braços i el cap...
Aquí en l’ultim gir em trobo amb l’Albert i l’Ivan que em donen ánims, ells ja fa estona que han acabat i m’estan esperant, m’acompanyen uns metres i em diuen que m’esperen a meta!! Que ja queda poc!! I és cert, que son 10km o 1h 30min quan portes 8 mesos entrenant?? RES!!
Em creuo amb el Jordi, ens fem una abraçada i ell continua cap a meta, li queden 2km i a mi 8km, ja ho tenim li dic!!
Estic al últim km i està tot ple de gent animant, ara si, ja està, decideixo tot i que no puc casi ni caminar fer corrent tot l’ultim km!! Em moria de ganes de viure el moment de l’arribada…
Ja veig l’arc i sento la gent cridar com si arribes el guanyador… és brutal… em començo a emocionar i aixeco els braços… ho he aconseguit!! Després de 15h 43min estic a 5 metres de la meta!! Crido ben fort i aixeco la cinta!! Ara sí!! FINISHER!! Per primera vegada en la meva vida i a Lanzarote, un dels mes durs del món!!
Em penjen la medalla al coll i em ve l’organitzador de la cursa, que esta allà felicitant en persona a cada un dels participants que arriben. Em dona la mà i em diu “Congratulations, you are an Ironman” i em costa contenir les llàgrimes… estava molt emocionat, aquest moment tan breu compensa de sobres totes les hores de patiment que hi ha darrere.
Al cap d’un instant apareix l’Albert que ve corrents a abraçar-me també!! Que emocionant!! Que gran el que hem fet!! Fa uns anys ningú (jo el primer) hagues apostat un sol cèntim a que podiem acabar un Ironman… i ho acabavem de fer!! Tot seguit ens trobem amb l’Ivan i el Masip, i ens fundim tots en una abraçada.
De lo millor d’aquesta experiencia es haver-ho compartit amb els amics, tant amb els que estàvem a Lanzarote, com tots els que ens seguien desde casa a través d’internet, em vaig emocionar molt al veure al mòbil tants missatges de felicitació abans de que jo hagues tingut temps de dir res!!
Només puc afegir que ha estat una experiencia personal brutal, que va molt més enllà del repte esportiu, m’he sentit orgullos de mi mateix, i mes encara de veure que tanta gent del meu entorn se n’alegrava per mi de veritat, que no puc descriure amb paraules lo feliç que he estat…
Moltissimes gràcies a tots els que ens heu acompanyat en aquesta aventura, familia, amics i qui més ho ha patit, la Laura... ja sigui simplemenent desitjan-nos sort o entrenant amb nosaltres!! Si no tinguessis ningú amb qui fer-ho, o a qui explicar-ho, o veiessis que a ningú li importa el que fas, no tindria res d’això cap sentit i probablement mai ens haguessim ni plantejat intentar-ho…
GRÀCIES a TOTS
Òscar
21-05-2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario